Un espai per compartir

GERMANES: Thékhov en clau de comèdia

2008-04-14T07:58:00.000-07:00

"Hi ha una cosa tan inevitable com la mort:la vida" (Thékhov)

¿Sabes que hemos enterrado a mi padre hoy... lo sabes, no?No podem plorar. Ara hem de ser fortes. Ja plorarem més tard.Je ne regrette rienEl teu nòvio és una monada.Que et busqui? Que et busqui? Però quins collons que tens.No et prometo res.¿Me he enrollado o no me he enrollado? Que alguien me diga que no.No, mejor un martini.Doble,con dos aceitunas.Jo ara pensava amb un pa amb tomàquet...Si le veo las orejas al lobo tendré que sacar la fusta...¿que futuro me espera a mí? Un agujero negro, negríssimo.Porto posats els seus gayumbosYo he cumplido. Ahora es mi turno.Tieta, ensenya'm una tetaFatal, ¿no me veis? Fatal.Todos los dias, gaspacho.No me opero, me retoco.Què us passa a totes en aquesta casa?En los entierros, gladiolos.Un Martí i Pol sempre queda bé, no?¿Qué se cuece aquí?

Us deixo amb aquestes frases de l'obra i una crítica del país.
Jo la he trobada genial. Vaig riure, se'm van contagiar les ganes de ballar amb les germanes, vaig cantar el "je ne regrette rien" i finalment em vaig emocionar. I vaig sortir més amb la sensació d'haver vist una gran pel.lícula, que no pas una obra de teatre. Encara que no sabria dir si això és bo o no... Us la recomano.

http://www.elpais.com/articulo/arte/fin/comedia/Germanes/Carol/Lopez/elpepuculbab/20080329elpbabart_9/Tes/

IRLANDA

2008-03-25T13:10:00.000-07:00

Altra vegada la mateixa sensació. Altra vegada els mateixos sentiments que afloren a la tornada d'un nou viatge. Un més. Una nova finestra oberta al món i a la imaginació. Finestres que s'obren aquí i allà, tot esperant que si vols, des de l'ampit, hi tornis a contemplar el més enllà. Noves experiències viscudes, el contacte amb nova gent, amb nous paisatges. Més ciutats caminades, a l'espera de ser visitades de nou, potser, molt possiblement... recuperades de la voràgine globalitzadora que ens sacseja.
I ell, el viatge, com a font inesgotable de saber i enriquiment fascinador, ens hipnotitza de nou.

Amb 3 i 6 anys

2007-11-29T08:38:00.000-08:00

A veure si algú em reconeix a les fotos... a veure si hi ha algú que miri el meu blog! Vull algun comentari.

P.D: Hi haurà premi, jeje!

2007-11-26T10:45:00.000-08:00

Dia Internacional de la no violència contra les dones

25 de Novembre de 2007

La majoria de dies com el d'ahir de ben poc solen servir, si no és per recordar-nos que encara vivim en una societat masclista en molts nivells.

Moltes dones moren en mans dels seus marits any rera any. Viure amb la por al cos en la teva propia llar, i molts cops amb fills als que cuidar, ha de ser una de les pitjors vivències que existeixin... Des d'aquí un petit homenatge a totes aquestes dones que ja no hi són, entre nosaltres.

Només educant en el respecte i la igualtat les noves generacions arribarà el dia en què no haurem de lamentar cap més mort. Campanyes com "Talla amb els mals rotllos" o la més recent "l'Amor ha de ser lliure" hi poden ajudar.

53 dias de invierno

2007-11-05T09:15:00.000-08:00

Tres personajes se encuentran una noche de invierno en una parada de autobús: Mila (Mercedes Sampietro), una profesora que ha estado un año de baja tras sufrir una agresión por parte de uno de sus alumnos; Celso (Alex Brendemühl), guardia jurado, casado, padre de un hijo y con graves problemas económicos, a punto de enterarse de que va a ser padre, pero esta vez de gemelos; y Valeria (Aina Clotet), estudiante de violonchelo, con una turbia relación familiar y amorosa. Los tres personajes iniciarán un viaje a la deriva que les llevará a enfrentarse a sus miedos y frustraciones, y a tomar cada uno de ellos una decisión al límite que cambiará sus vidas.

“Si te das por vencido en invierno, te habrás perdido la primavera, el verano y el otoño”.

Les vides de tres personatges es creuen una freda nit d'hivern en una parada d'autobús. Hauran de presenciar l'abandonament d'un gos. A partir d'aquí ja no es tornaran a trobar , però hauran de soportar la grisor de 53 dies d'hivern, i les seves aventures existencials que s'aniran succeint una darrera l'altra.
Ahir en sortir del cinema vaig tenir aquella bona sensació que només és capaç de produir-me el cinema i que fa que m'apassioni tant aquest setè art. És una pel.lícula totalment realista, i amb una exquisida i especial sensibilitat, que fa aflorar en l'espectador els millors sentiments, i a mi aquesta màgia del cine em fascina...
De la pel.lícula destacaria l'agilitat amb què es mou la càmara, un encertat repartiment, el seu sentiment feminista i sobretot la gran sensibilitat que demostra cap a certes problemàtiques socials.

Us la recomano.

Us presento la Liebe i la Drau

2007-10-29T07:19:00.000-07:00

La Liebe fa ja dos anys que va arribar a casa per capgirar-ho tot... era una boleta de poc més de dos mesos, que de seguida ens va deixar ben clar que a partir d'aquell moment era ella qui donava les ordres. Dinar o sopar es va convertir en un autèntic malson perquè ella també volia gaudir d'aquell bistec o aquell plat de pasta amb aquella oloreta... Es va creure que els mobles i els llibres estaven allí per marcar-hi les dents i llegir-los... I el sofà i el llit per dormir-hi la migdiada. Després d'aquests dos anys la Liebe ja ha acceptat que ella menja només quan li toca, que els mobles no són joguines, i ha passat a exercir de germana gran de la Drau. Altres batalles no les hem sabut guanyar... però les que sí han costat suor i moments de certa histèria.

La Drau és la gossa trapella i esbojarrada per excel.lència. La vam recollir amb l'Àngel a Viladrau ja fa més d'un any... era encara un cadell que corria pel mig de la plaça major. La vam seguir i vam veure que anava perduda i ferida. Finalment va acabar a casa. Ella encara ha d'apendre a controlar un impuls que la fa saludar pujant-se sobre la gent i si et descuides, rentant-lis la cara amb les seves llepades. És brusca però tan agraïda que si un dia et veu moixa no para de fer-te petons i moure la cua fins que aconsegueix arrencar-te un somriure.

Després d'aquests dos anys ja no concebo la vida sense elles, ni arribar a casa sabent que et rebran amb la seva característica i peculiar alegria. D'elles he après coses que mai hagués imaginat que et podien ensenyar els gossos. És cert, et donen estima sense res a canvi, i la seva fidelitat no té límits.

Els nens al Camerun

2007-10-26T00:34:00.000-07:00

Molts no arriben als 5 anys d'edat, generalment a causa de la Malària. La majoria ha de treballar per poder menjar i per necessitat de les seves famílies. Molt pocs tenen accés a una assistència sanitària, sobretot en zones rurals. Alguns no van a l'escola i es vulnera així un dels seus drets fonamentals. Altres són orfes, i la majoria que sopbrepassa els 5 anys, uns autèntics supervivents.

Però els nens al Camerun són feliços. Ballen com ningú, fins caure esgotats. No tenen joguines, però se les fabriquen ells mateixos. Canten, riuen, corren. T'ho regalen tot sense res a canvi; aquestes mirades i aquests somriures que es contagien només de veure'ls.

Quan un matí a l'hospital vaig saber que una nena moria amb tan sols 13 anys, amb l'estòmac perforat per un tifus, i en vaig conèixer una altra de 8 que lluitava contra el VIH, va aflorar en mi el major sentiment d'impotència que mai he sentit.

Des d'aquí, aquest petit i modest homenatge a tots ells!

Manifest impulsat per l'Associacio d'Equatorians de Catalunya, la Federacion de asociaciones de ecuatorianos i SOS racismo de Catalunya

2007-10-24T09:21:00.000-07:00

LLUITEM CONTRA EL RACISME

La brutal agressió cap a una menor equatoriana en un vagó de tren el passat 7 d’octubre, posa de manifest la cara més violenta del racisme. El racisme es basa en el menyspreu cap a la persona diferent en els seus trets físics o culturals, legitima el poder d’uns sobre els altres, i ensorra tots els principis i valors democràtics.
Són molts els espais que ocupa el racisme i la xenofòbia en la nostra societat i moltes les seves manifestacions, actituds, comentaris. Aquestes són els primers passos per donar via lliure al racisme més violent, però recordem que qualsevol acció racista és violència, perquè el racisme de per si ho és.

Aquesta agressió racista ens ha de servir per recordar la necessitat de ser bel•ligerant democràticament per eradicar qualsevol pràctica que discrimini, exclogui i segregui a les persones pel seu color de pell, cultura, ètnia o religió. Moltes són les situacions que passen desapercebudes, quan no es normalitzen, en el dia a dia: comentaris xenòfobs, discriminacions en l’accés a l’habitatge, als llocs d’oci són alguns exemples. Actituds i accions que tothom ha percebut en l’àmbit laboral, al carrer, a l’escola ,a l’escala de veïns o al camp de futbol. Deixar-les passar obre la bretxa de la impunitat. Només reconeixent l’existència del racisme podrem fer-li front, qualsevol actitud o conducta racista dóna peu a actituds i accions més violentes i més agressives.

Aquesta agressió racista ens ha de servir per recordar que tots i totes som ciutadans i ciutadanes i que una societat democràtica es valora pel tractament que ofereix els nouvinguts i nouvingudes i per incorporar com a valor col•lectiu l’antiracisme.

Per això la ciutadania, volem avui aquí manifestar:

• La nostra solidaritat ambla víctima i la seva família. Així com la indignació i rebuig d’aquesta agressió i de qualsevol agressió racista.
• Exigim que aquesta actuació no quedi en la impunitat i per tant demanem contundència a la justícia.
• Fem una crida perquè la lluita contra el racisme sigui permanent i no només quan hi hagi una brutal acció violenta que ens causa indignació. Demanem a la societat que denunciï qualsevol discriminació de la que es sigui víctima o testimoni i als poders públics i polítics el seu compromís per fer les front.

Lluitar contra el racisme és responsabilitat de tots i totes. Avui, i demà lluitem contra el racisme.

Barcelona 23 d’octubre 2007

25 anyets

2007-10-22T06:04:00.000-07:00

La veritat és que no les tenia totes amb mi que pogués celebrar una festa en un parvulari... però totes i tots em vau demostrar ahir que sí, i el que és més important, que els espais no són res si ningú els dóna vida i són molt si entre quatre parets es reuneixen uns amics tan fantàstics com ho sou tots (no Àngel no, encara no estic pensant en okupar una nau al 22@)... qui els anava a dir a "esos locos bajitos" que l'habiten de dilluns a divendres, que mentre ells somniaven amb els angelets (bé, ara ja no somnien amb angelets, sinó amb shreks, robots, los increibles i demés fauna cinematogràfica), otros locos ya no tan bajitos l'ocupaven durant unes hores i transformaven el seu amic panotxa en chuky- el muñeco diabóclico- pervertido- hijo del abuelo.

Res, que moltíssimes gràcies a tots altra vegada!

Primer contacte amb l'Africa

2007-10-04T01:14:00.000-07:00

Diari de la meva primera estada al Cameroun

Diumenge, 5 d'agost del 2007

Després de perdre la connexió a París de l'avió que ens havia de dur a Douala, de batallar amb el personal d'Air-France, de gaudir d'un dia regalat a París i estafat del viatge, vam aconseguir arribar ahir a la tarda finalment al nostre destí: el Cameroun.
Fa ja molt temps, o potser no tant, quan els homes travessaven el món a peu o a cavall, el viatge els anava acostumant als canvis, gradualment. El viatge durava setmanes, fins i tot mesos, i l'home era capaç de familiaritzar-se amb els nous paisatges.
Avui ja no resta res d'aquestes gradacions. L'avió ens sacseja violentament i en qüestió d'hores ens llença a l'abisme candent del tròpic. Tot just ens refreguem els ulls i el primer que ens sobta és el color de l'Àfrica inundat per una sorprenent llum.
Arribem amb totes les maletes menys una, on hi duiem molts regals i estris de feina. Ah, i les botes noves de la Mercè. Potser l'únic incident logístic de tot el nostre viatge.
I ja un cop acomodats al cotxe, de camí cap a la procure baptiste de Douala on passaré la meva primera nit al Cameroun, amb el Joseph com a magnífic guia sempre al volant amb la seva boina, no puc deixar de mirar a costat i cosat i faig el descobriment més important de tot el meu viatge: la gent.
Com encaixen en el verd paisatge selvàtic, en aquesta llum i aquest color que no m'abandonarà ja en tota la meva estada! Com l'africà i la naturalesa es converteixen en una comunitat indivisible!
La meva primera impressió de l'Àfrica ha estat sens dubte el color. Un color sempre present en tot, començant pels seus vestits tradicionals. És tot un espectacle, i sobretot perquè aquestes seran les primeres impressions que m'enduré del Cameroun, els meus ulls volen memoritzar tot allò que va corrent a través del vidre de la finestra del Toyota que ens portarà per molts indrets encara desconeguts. L'elegància de les dones camerouneses em sobta des d'un primer moment. Elles són qui en part pugen el país, i el motor de la família. Els nens corren a tocar de la calçada, entre centenars de paradetes. La carretera, el carrer o el camí és el lloc de trobada on transcorre la vida, i el lloc estratègic per vendre tot l'inimaginable.
En mig de la selva, entre palmeres i tota aquesta exuberància selvàtica, l'home blanc hi apareix com un cos estrany i incongruent, i la sensació de diferència i a vegades d'impotència encara desonec que em farà companyia tot al llarg del viatge.
Tant a la procura com al foyer du marin, on passaré les meves dues primeres nits a Douala, no tinc encara la sensació d'estar a l'Àfrica, sinó en una mena de complex turístic, indiferents a tot allò que es cou més enllà de la reixa que comunica i els tanca de l'exterior.
Tot i així, és quan ja fa més de 24 hores que sóc al Cameroun, que començo a agafar consciència de la distància i el contrast amb casa nostra.
Suposo que és en aquest precís moment que comença el meu veritable viatge, i ja estic preparada per conéixer tots els actors que el conformaran: el Toni Barnadí i la Gemima a l'hospital de Yemessoa, els petits entusiastes Ketsia i Omar, l'Mbomo que serà una peça clau per al meu projecte, el Bessaga i les seves entranyables germanes, la Rosalie i la petite Rosalie, la seva filla, els nens d'Njore i la seva felicitat, l'Abel, l'Herminie, el somriure de mama Justine... i tants i tants que que no hi carbrien en aquest text.

Des d'aquí moltes gràcies a tots ells!